El meu diari...

Dimarts, 16 de setembre

Avui ha arribat un nen nou a la classe de química. Com que ara ja no em parlo amb la Laura i era l’únic lloc que estava lliure s’ha assegut amb mi. Quin cos que té! I quins ulls! Mare meva, és guapíssim. Però crec que s’ho té molt cregut, no m’ha ni mirat en tota l’estona, i mira que era difícil perquè just avui m’he posat aquella camiseta vermella tan escotada que em vaig comprar per rebaixes. En Pau m’ha dit que estava molt guapa. Bé, crec que el meu aspecte físic no té gaire importància, quan llegeixi això em pensaré que sóc una superficial i jo no sóc així, només em preocupo per estar presentable. Tornant al tema del nen nou, he intentat ser amable i m’he presentat, el que es fa normalment, no? Hola, em dic Cris tinc 17 anys, m’agrada moltíssim anar al cinema... M’he inclinat per fer-li dos petons però s’ha apartat, com si jo fes pudor, segurament serà el xampú, ara faig servir unes mostres gratis que em van donar els de l’agencia de models que no em va gaire bé, em deixa el cabell molt encrespat i amb molts embolics. M’ha mirat amb posat molt seriós i m’ha dit Lluc amb veu de militar (senyor, si senyor). No sé res més d’ell, només el seu nom i no puc parar de pensar-hi, mataria per saber coses de la seva vida privada, com pensa, com viu...

Quines tonteries que estic escrivint, si ja ho deia la professora de català que escriure no és el meu fort... Jo sóc una persona de números. Ara que hi penso, encara no sé qui em va enviar la falsa carta de Hogwarts. Fa una setmana, tot just dos dies abans de començar el nou curs em va arribar una carta en un sobre daurat i molt elegant. Em vaig emocionar molt perquè em vaig pensar que seria en Pau confessant-me el seu amor, bé, emocionar-me és poc, vaig començar a córrer per casa, a saltar, a cridar... Sort que els pares estaven treballant. Quan vaig obrir la carta va caure com una pols màgica. Però què dic, si la màgia no existeix! Era purpurina lluminosa, segur. Purpurina lluminosa que volava... A dins hi havia un pergamí amb un petit text que deia que havien acceptat la meva sol·licitud a Hogwarts. Encara no sé qui me la va enviar, però va ser molt original i molt detallista, tot semblava molt real. En fi, vaig decidir renunciar a anar a Hogwarts ja que aquí, a Seattle em necessiten. Espero saber qui em va escriure la carta quan torni a llegir el meu diari i rigui de les tonteries que hi he escrit. Per això no hi escric mai, no serveix de res, només per riure’t del teu passat.

Demà a química tenim una classe pràctica i la meva parella és en Lluc, espero esbrinar més detalls sobre ell. Si aconsegueixo trencar la barrera que ens separa estic segura que serem inseparables. Bé, tampoc em refereixo a tenir una relació amorosa amb ell, a mi m’agrada en Pau, però... com a amant... Vaja, millor que deixi passar el temps i veure què passa i com van les coses amb ell. Tant de bo en Pau s’adonés que existeixo i es fixés en mi, estic cansada de passejar-me davant seu rient com una tonta, a les pel·lícules funciona així: un noi veu passar una noia per davant seu, s’enamora completament d’ella i no la deixa en pau fins que aconsegueix el seu amor. La vida no és una pel·lícula, a la vida s’ha de viure cada moment com si fos únic. Saps què? Que tinc raó, a partir d’ara ja no dependré del que pensin els altres de mi, intentaré ser jo mateixa. I també intentaré acostar-me a en Lluc. Ai Lluc Lluc, el teu nom rima amb.. amb.. ruc? Cuc? No sóc capaç ni de fer una trista rima? Jo no serveixo per escriure, a partir d’ara faré el meu video-diari personal. Serà la nova revolució mundial.

M’acaba de trucar la Laura, diu que es sent molt malament per haver-me copiat les sabates, que vol que tornem a ser millors amigues, que no deixarà que una tonteria com aquesta ens separi. Saps que li he dit? Mira maca, aquests dos dies sense tu m’han fet obrir els ulls i he madurat, ja no vull saber res més de tu. I he penjat. Pobre Laura, demà li demanaré perdó, crec que m’he passat. És que estava escrivint tot aquest rotllo de que la vida és única i s’ha de viure al límit i m’he motivat, fins i tot jo mateixa m’ho he cregut. Però què em passa? Un diari m’està intentant controlar la manera de pensar. Adéu diari, fan Gran Hermano.

Dimecres 17 de setembre

Odio la Laura s’ha assegut al costat d’en Lluc a química! Però qui s’ha pensat que és? El més fort de tot és que en Lluc si que li ha parlat a ella, he sentit que parlaven de l’última pel·lícula de’n Brad Pitt. He tornat a llegir el que vaig escriure ahir i només he agafat el bolígraf per avisar al diari de que en breus moments serà destruït. Com puc ser tan idiota per apuntar tots els meus problemes aquí? El meu germà me’l robarà i després li dirà a en Pau que m’agrada.