Altres models de gènere (vels, cerimònies d'ablació...). Podem intervenir en altres cultures?

Cada cop més la societat acceptem més altres persones d’altres cultures. En general, si vesteixen com nosaltres i saben parlar català són força ben rebuts. Però i si porten vel? Ho hem d’acceptar?

En primer lloc, les tradicions s’han de mantenir, sempre que respectin els drets de les persones. Si una dona vol portar vel, no hi ha cap problema en que ho faci, i s’hauria de respectar. El problema es troba quan la dona no ho vol i ho fa per obligació del seu marit o del seu pare. Llavors s’hauria de prohibir que en portés, ja que va contra la seva voluntat i no seria una dona lliure. És molt difícil distingir les dones que volen portar vel de les que no, ja que si es senten obligades no ho diuen perquè tenen por.

En segon lloc, hi ha moltes tradicions que són negatives per la salut, com la cerimònia d’ablació. Els cultes d’ablació només es duen a terme pel fet de que són una tradició. Moltes organitzacions que defensen els drets humans fa molt temps que intenten dissuadir les famílies per tal de que no ho facin. En nombroses ocasions ho han aconseguit evitar. Només a Europa unes 500.000 noies són víctimes de l’ablació i unes 180.000 ho podrien ser en els següents anys. Si el govern posés penes de presó més altes o augmentés la vigilància en les nenes a través de l’escola o serveis socials, segurament moltes d’elles no serien mutilades.

En definitiva, una tradició no sempre és bona. Moltes tradicions s’haurien d’haver prohibit fa temps, ja que afecten els drets humans. Penso que tots els estats s’haurien de replantejar el millor per el futur del seu país deixant de banda les tradicions que s’hi puguin dur a terme i lluitant sempre per la igualtat entre homes i dones.

Per què llegeixo?

Sincerament mai m’havia preguntat perquè llegeixo, simplement ho faig perquè des de ben petita que m’ha agradat fer-ho. És un hàbit que la meva mare m’ha encomanat, perquè a ella també li encanta llegir. Quan era molt petita entre ella i la meva àvia m’explicaven els típics contes catalans i em llegien llibres d’en Teo. Quan em vaig anar fent més gran va néixer el meu germà petit i ja no tenien temps de llegir-me llibres, així que els vaig començar a llegir jo sola.

Al principi em llegia llibres fàcils, amb lletra lligada o de pal, però de seguida me’n vaig cansar i vaig començar a llegir la col·lecció del vaixell de vapor, ja que la teníem tota a casa. Cada cop m’agradava més llegir i m’ho passava molt bé. Em vaig llegir tota la col·lecció dels còmics d’en Massagran, recordo que em llegia tot un còmic amb només una hora i mitja. El meu lloc preferit era la biblioteca, em podia passar tot el dia allà i sempre m’emportava llibres a casa. A la meva família sempre em regalaven llibres i a mi m’encantava. Quan tenia 9 anys em vaig començar a llegir el primer llibre de Harry Potter. Quan me’l vaig acabar em va agradar tan que em vaig llegir tota la col·lecció sencera. Harry Potter va ser la primera novel·la que em vaig llegir i gràcies a ella encara ara llegeixo llibres, sense importar-me el número de pàgines que tenen. Només m’importa la història que m’ofereixen.

Amb un bon llibre a la mà em sento diferent, com si no fos jo, em puc endinsar en vides de persones i arribo a experimentar les seves vivències. Llegir em transporta en un altre món. Llegir m’ensenya a ser jo mateixa, i a veure el món amb ulls diferents. Llegir em fa madurar, i pensar en el que sóc i m’agradaria ser. Llegir és essencial.

No tinc personatge preferit, m’agraden tots els personatges dels llibres que m’he llegit. Cada personatge és diferent, tots tenen coses bones i tots en tenen de dolentes. Un personatge que em va impactar molt va ser la Hazel del llibre No està escrit a les estrelles. La Hazel és una noia amb càncer que lluita per fer la seva vida i no dependre de ningú. No està escrit a les estrelles és el millor llibre que m’he llegit amb diferència, però la Hazel no és ni més ni menys important que tots els altres personatges dels llibres que m’he llegit. Tots ells m’han enamorat de la seva manera.

Per mi llegir és vida, i no canviaria per res del món passar l’estona amb un bon llibre. 

Una estranya arribada

-Passa’m les crispetes! – vaig dir a la Joana en el mateix moment que començava Saw VII.

-No hi arribo, aixeca’t i agafa-les que per alguna cosa tens dues cames – em va contestar la meva millor amiga.

Em vaig aixecar amb cara de pocs amics i vaig agafar les crispetes, que estaven només a mig metre d’ella. La veritat és que nosaltres dos mai estàvem d’acord, però ens estimàvem moltíssim, érem com germanes.

Quan em vaig tornar a asseure la televisió va començar a fer el burro.

-Ja està, ja tenim la pel·lícula rallada, que no saps tractar bé les coses o què? – li vaig dir a la Joana amb un to de rebuig.

-Ai nena, no m’emprenyis, això ho arreglo jo amb un moment – va dir mentre treia el DVD, però no estava ratllat. – Això és molt estrany, jo el veig perfecte, i la televisió es veu bé...

I no va tenir temps d’acabar la frase, que el llum va marxar i el terra va començar a tremolar. Els pares de la Joana no hi eren, estàvem completament soles a casa i teníem molta por. De cop vam veure una forta llum blava que venia rapidíssim cap a nosaltres des del cel. Va caure al jardí i llavors vam poder veure que era una espècie de OVNI molt petit. La Joana em va preguntar si jo també el veia o era un somni i li vaig respondre que tot allò era ben real. Li vaig dir que el millor que podíem fer era amagar-nos a sota la taula, i així ho vam fer.

Però el nostre pla va durar només 5 minuts, ja que va entrar a casa un home molt estrany vestit d’astronauta dels anys 70. Va començar a cridar que sortíssim, que ell només tenia gana i volia menjar. De cop, va entrar a la cuina i ens va veure arraulides sota la taula. Ens va dirigir un somriure tranquil·litzador i ens va demanar si ens podia agafar una mica de menjar. La Joana va assentir lleument amb el cap. I li va preguntar qui era.

-Sóc Neil Armstrong

La Joana li va donar un iogurt. El seu nom em sonava moltíssim, i no sabia de què. La curiositat m’estava matant i al final li vaig preguntar de què em podia sonar el seu nom. La seva resposta va ser concloent.

-És possible que em conegueu com el primer home que va trepitjar la lluna.

Aquesta resposta si que no ens l’esperàvem! Estàvem parlant amb el primer home que ha trepitjat la lluna, si ho expliquéssim a classe de català de ben segur que no ens creurien. Aquells senyor que teníem davant semblava que tingués 40 anys, i en Neil Armstrong en teoria era molt més gran.

-Però vostè no s’ha jubilat? I no hauria de tenir 60 anys?

-Bé, quan vaig arribar de la Lluna la NASA em va enviar a una missió secreta a Mart i van sorgir una sèrie de complicacions... La nau no estava preparada per travessar el cinturó d’asteroides i va sortir de la seva ruta calculada. Així, la NASA em va perdre la pista i ben aviat es va oblidar de mi. De tot això ja en fa ben bé 40 anys, però em conservo tant bé perquè com ja sabreu el temps no passa igual a la Terra que a l’espai exterior.

-Ostres, la seva història és fascinant, però com ha aconseguit tornar fins aquí? – vaig preguntar.

-Estic molt ben entrenat i he trobat la manera d’aconseguir orientar-me fins arribar a la Terra, la meva única preocupació era no caure al mar, però me l’havia de jugar. Gràcies a Déu he tingut sort i he aterrat a aquí, per cert, on som?

-Ens trobem a Estats Units, concretament a l’estat de Massachussets.

-Que bé, estic només a unes hores de camí fins arribar als principals laboratoris de la NASA, em podríeu deixar diners per agafar un tren fins a Nova York? Us prometo que us enviaré un xec amb el nom de la NASA per tal de que pugueu reparar tots els danys que us he causat.

-Moltes gràcies, Neil! Vols que t’acompanyem a l’estació de trens? – va dir la Joana amb una cara molt alegre.

En Neil va acceptar la seva oferta i el vam acompanyar a l’estació de trens.

Al cap de 15 dies va arribar a casa de la Joana un xec amb un contingut de 50.000 dòlars, molt més del que costava la reparació dels danys causats per Neil Armstrong. Gràcies a Neil la Joana es va poder comprar l’ordinador més modern que havia al mercat.

"Era el meu destí"

Steve Jobs va néixer el 24 de febrer del 1955 a San Francisco. Va ser cofundador i president executiu d’Apple. També era el màxim accionista de The Walt Disney Company. Va fundar Apple l’any 1976 amb un amic al garatfe de casa seva amb només 21 anys. Van crear un ordinador anomenat Apple II, que va tenir molt d’èxit, i només 5 anys més tard ja era milionari. Va passar tota la vida innovant en Apple i invertint en Disney. És el creador del famós Iphone. Va morir el passat 5 d’octubre a California a causa d’un càncer.

Com se’t va acudir la idea de crear un Iphone?

Bé, jo el que volia era crear un dispositiu des del qual poder accedir a internet, treballar i divertir-se, que fos molt lleuger i ràpid. D’aquí va nèixer l’Iphone.

Estàs orgullós de tot l’èxit que ha tingut?

Si, esclar. Per mi que l’’iphone sigui venut és un gran èxit, ja que aixó vol dir que és pràctic i  eficaç. Així veig el meu objectiu complert.

Et va afectar l’èxit en l’àmbit familiar?

La veritat és que molt. La meva dona va demanar el divorci perquè no tenia temps per ella. Des d’aleshores he estat evitant a moltes aprofitades que em volien treure els calers. No sé com va còrrer la veu que la meva dona se’n va endur una bona esgarrapada.... Llavors era un solter d’or!

Vas crear l’Apple de molt jove, la gent et prenia seriosament?

Al principi es reien de la meva il·lusió, però aviat van veure que realment tenia talent i amb poc temps vaig començar a ser tot un home de negocis.

Has sigut milionari de molt petit, sempre has sabut gastar correctament els diners?

Vaig tenir problemes amb el joc, la cocaïna, l’heroïna, la maria i vaig passar una època en la que era comprador compulsiu. Per sort, als trenta anys vaig ingressar en un centre de prestigi i en vaig sortir com nou. Realment, em van salvar la vida.

Perquè tots els productes de la marca Apple són tan cars?

Bé, et donaré dos respostes. La primera és que els del Lidl estàn equivocats, la qualitat es paga. I la segona resposta és que nosaltres procurem abaratir els costos, però tampoc volem que la marca perdi prestigi i invertim molt en investigació....

Què et va fer decidir en invertir diners en The Walt Disney Company?

M’encanta el cinema. De petit era fan incondicional de la pel·lícula Dumbo. Sempre he volgut intentar invertir en la companyia per millorar la qualitat. Imagines un Ipod capaç de dissenyar una princesa per a totes les nenes del mòn?

Què penses de les copies xines de tots els productes que hi ha actualment? Creus que t’afecten en l’àmbit tecnològic?

Bé, crec que són positives, ja que al veure-les la gent es dona compte de la qualitat d’Apple. La veritat és que crec que no m’afecten.

Com penses que ens comunicarem d’aquí 20 anys?

Mai se sap, potser per telegrames... De fet, estava treballant amb un Iphone amb telegrama quan vaig morir.

Perquè no et vas voler curar del càncer?

Crec que era el meu destí. De fet sempre he pensar que és bó innovar, però no temptar la sort.

Carta al director

Porto mesos sense mirar cap pel·lícula per culpa de la llei SINDE. He pres la decisió de no anar al cinema ni comprar cap pel·lícula fins que no en pugui mirar cap gratuïtament. Estic molt enfadada perquè amb la crisis que hi ha, posen lleis per tal de que gastem més. Però jo no penso cedir, em mantindré ferma a la meva decisió. M’agradaria que la gent se m’hi comencés a unir, perquè molt queixar-nos, però quan és l’hora de passar a l’acció ningú no mou ni un dit.

Entenc que el govern hagi posat aquesta llei, perquè les productores discogràfiques viuen de la venda d’entrades de cinema i de la venda de pel·lícules, però crec que s’han passat tancant Megaupload. Jo, igual que molta gent, mirava pel·lícules gratuïtament, però també anava moltes vegades al cinema. Per això estic tan indignada. Penso que tothom té dret a mirar les pel·lícules que vulgui i a escoltar la música que vulgui quan i com vulgui, sense pagar. Perquè són formes d’inspiració i obres d’art, i no s’haurien de privar a ningú.

També penso que els polítics haurien de gastar el seu temps en qüestions com sortir de la crisis per exemple, no en inventar noves lleis per molestar els ciutadans. Bé, sempre ens quedaran els top manta per comprar pel·lícules regatejant. A partir d’ara, si vull mirar una pel·lícula els hi compraré a ells, així els hi faig un favor, que necessiten diners, i m’estalvio 5 euros d’una entrada al cinema.

La situació actual de la dona en l’àmbit laboral

Per sort els temps han canviat. Ara la dona pot treballar, té dret a vot... Es podria considerar que ara la dona és acceptada com a persona, es clar, als països desenvolupats, ja que hi ha molt països on la dona és encara tractada com un animal. Moltes cultures obliguen a la dona a portar mocador, i si no ho fan el seu home o el seu pare les maltracta. Per tant, no tenen llibertat d’expressió. Però no anem tan lluny i analitzem la situació de la dona en l’àmbit laboral. Si ens fixéssim en detall podríem veure com els sous dels homes són més alts que els de les dones, encara que tinguin els mateixos estudis. A mi aquest fet m’indigna, perquè per ser un home has de cobrar més que una dona? No ho entenc, la veritat. Segur que podeu contar amb els dits d’una mà les presidentes d’un país. Si ens ho parem a pensar, quasi tots els presidents són homes. I aixó no és degut a que les dones no s’hi presentin, si no a la nostra mentalitat. No confiem en les dones. Fins que no canviem la nostra manera de pensar i aprenguem que les dones són persones igual que els homes, no serem un mòn unit.

Detenen dos manyans que trencaven els panys de les botigues del barri per arreglar-los després

El passat 19 de març la policia va detenir dos serrallers perquè trencaven els panys o les cadenes de les portes d’establiments de la zona on tenien la botiga, per després tornar-los a arreglar. Els fets van succeir al carrer Nou de Barcelona. La policia ja portava 5 anys investigant el perquè d’una nit per l’altre, els panys i les cadenes de les portes apareixien trencats. No va ser fins el 16 de març que van descobrir el perquè. Aquell dia, van veure els dos serrallers fugir disparats amb una moto destronada del Dia. Ja que tot el poble els tenia per uns nois tranquils es van estranyar quan van veure que hi duien unes alicates i unes pinces. L’endemà la propietària del Dia va anar a la policia per denunciar per dotzena vegada que li havien trencat el pany de la porta. Llavors la policia va recordar que quan estaven menjant xurros i descansant del torn de nit, van veure aquells dos bàndals fugir del Dia. Van preferir no dir res, per veure què succeïa, i a la tarda van anar a la botiga per investigar els fets. La seva sorpresa va ser veure els dos serrallers arreglant el pany de la porta. Llavors van lligar caps i els van detenir. Seran jutjats el pròxim 28 de març per estafa a més de 10 comerços. La policia sospita que han aconseguit 4000 euros d’aquest mode.

Qatar

4 d’agost, dissabte

Aquests dies que estic vivint amb la Laura a Qatar són inoblidables. La gent de Qatar és molt extravertida i oberta. A Doha el preu de la gasolina és súper barat, només val 30 cèntims al litre! La Laura ja ha comprat garrafes plenes de gasolina per portar-les cap a Barcelona, però no crec que la deixin pujar-les a l’avió. Just ahir vam contractar un guia per tal de que ens ensenyés la ciutat i va estar tota l’estona tocant un amulet, que segons ell, ens protegiria de l’apocalipsi mundial. Estava més pendent de l’arribada de malvats extraterrestres que d’ensenyar-nos la ciutat. La gent allà és molt supersticiosa. Imagina’t si són supersticiosos, que el dijous em vaig fer un tall a la mà tallant el pa, i vaig anar a l’hospital perquè no se m’infectés. Allà no em van posar alcohol, ni Betadine... em van fer un ritual molt estrany, però que em va espantar, perquè vaig notar com una energia purificadora que em passava per tot el cos. Quan van acabar el ritual em van regalar un collaret amb una ploma de gallina, segons ells, dóna bona sort. Si et soc sincera, des que porto el collaret posat, no m’ha passat cap desgràcia.

El divendres vaig anar a comprar sabó pel cos, i no vaig trobar el típic pot de 1 kg on els fabricants diuen que et regalen un 25%. No hi havia cap gel de dutxa que fos més gran de 600 ml. En canvi, hi havia paquets d’arròs de fins a 30 kg! Quan vaig arribar a casa li vaig comentar a la Laura, i vam arribar a la conclusió de que la gent de Qatar no es dutxa gaire sovint, però que en canvi sí que menja molt. A totes les botigues a les que anem trobem Mehalabiya, un flam amb festucs perfumat amb aigua de roses. A la Laura li va picar la curiositat de provar-lo i tot regatejant en va aconseguir un per només 50 cèntims. El Mehalabiya estava molt dolent, tenia gust a Dalsi, però això sí, feia molt bona olor.

10 d’agost, divendres

Encara no m’ho puc creure, ahir vam anar a fer una volta pel desert de Qatar... amb camell! M’ho vaig passar molt bé, i fins i tot li vaig poder donar menjar. Un aspecte molt curiós és que el camell es diu Tobby, igual que els gossos aquí a Occident. Però no tot va ser molt divertit, la veritat és que al principi vaig passar molt por, perquè el camell va arrencar a córrer i em vaig haver d’agafar molt fort a la gepa de davant. Ja em veia a terra. Per sort, el senyor que em portava el va aturar xiulant igual que els pastors i els gossos d’atura.

El menjar a Qatar no és gaire diferent del d’aquí. L’aliment més bàsic de la seva alimentació és l’arròs i el pollastre. El meu plat preferit d’allà  és el Machbous, una espècie de risotto amb carn i marisc. Està exquisit.

El dimecres passat vam agafar un taxi per anar a visitar el museu d’art Islàmic de Doha, i durant tot el trajecte sonava la mateixa cançó. Li vaig preguntar al taxista quina cançó era, i em va dir que era l’himne de Qatar. Ens va sorprendre moltíssim que un taxista escolti l’himne de Qatar tot el dia, ja que aquí a Catalunya com a molt podem trobar taxis amb un adhesiu del burro català o de la senyera catalana. Al museu hi vam veure moltes pintures molt curioses i plenes de colors i riquesa. També hi havia els vestits que portaven els musulmans fa 1000 anys i són molt semblants als que porten ara.

La cosa que m’has sorprès més és que les noies van vestides com volen. Ningú les obliga a portar mocador, i la majoria van amb texans, i algunes fins i tot porten shorts per aguantar les altes temperatures. Fa molta calor, tenim molta sort, ja que el nostre hotel té piscina, i ens podem passar molta estona a dins de l’aigua.

Hem conegut uns nois que són maquíssims, són de Doha, la capital de Qatar, i ens han ensenyat tota la ciutat, perquè el guia que vam contractar fa temps ho va fer fatal. Ens van portar a una discoteca impressionant que es troba al costat de la platja. Em va agradar molt, perquè podíem sortir i anar directes a dins de l’aigua. A les dos de la nit en punt van començar a tirar focs artificials, i hi havia molta gent ballant. L’únic defecte que hi vaig trobar va ser la música. No van posar cap cançó del moment, totes eren cançons d’Orient que jo no havia sentit en la meva vida.

Relat de Sant Jordi

Un dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura,  vaig travessar un carrer amb el semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú! No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora, sinó que vaig haver d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit. Ara, amb la lliçó apresa aniré més en compte alhora de creuar el carrer del cel. Ja que els àngels no són tan perillosos com els cotxes, però tenen més mala baba. 

CONTINUACIÓ DE NÀUFRAG DE JOAN DE DÉU PRATS

Quan es va despertar el nàufrag es va trobar sol a dins d’un espai molt brut i fosc. Va notar que tenia les mans lligades, i llavors va recordar la Xèrica, aquella preciosa noia que l’havia salvat de la mort segura. Al cap d’una hora, l’estància es va il·luminar i va aparèixer en Gàtova i la Xèrica amb uns vestits blancs. Van agafar el foraster i el van dur a una clariana on hi havia una caldera molt gran. Al costat de la caldera s’hi trobava en Nalisses amb una fulla al cap, per culpa del cop que li havia donat Gàtova, semblava enfadat. Llavors el nàufrag es va fixar en que hi havia una tarima semblant a la dels jutjats. En Gàtova el va fer pujar allà dalt. Quan tots els guerrers van estar a la clariana va començar el jutjat sobre què havien de fer amb ell.

Al cap de tres neguitoses hores van decidir que els podria ajudar a buscar fruita. Ell es va posar molt content, perquè feia estona que s’imaginava a dins de la caldera. En Tandús li va assignar una cabanya a contracor, just la que es trobava al costat de la de Xèrica. Com que ja es feia fosc el van enviar a dormir.

El va despertar uns sorolls a dins de la seva cabanya, va obrir els ulls i va veure una silueta, es va preparar per atacar però llavors va descobrir la cara de Xèrica. Xèrica li va demanar perdó per despertar-lo i li va demanar si es podia quedar amb ell. El nàufrag molt emocionat li va dir que si i es van adormir els dos abraçats.

L’endemà tothom es va despertar per culpa d’uns crits molt forts. Van sortir de les seves cabanyes i el nàufrag va descobrir els seus companys del vaixell que venien corrents i cridant amb espases i pistoles. El nàufrag va córrer a per dir-los que els indígenes eren inofensius i que no li havien fet cap mal. Els seus companys no el van creure i van matar a tots menys a la Xèrica, que va fugir abans que la poguessin veure.

Quan es va acabar la ferotge guerra van cremar els cossos i van pujar al vaixell. El nàufrag va veure la Xèrica a dalt d’un arbre, i per un moment es van creuar les seves tristes mirades.